22 de octubre de 2014

EL COR DE LA FÀBRICA BATEGA...

...i t'està esperant.

Moltes vegades es diu que una imatge val més que mil paraules, si a aquesta imatge hi afegim música, olors i fins i tot si la poguéssim tastar segurament encara valdria molt més.

Nosaltres encara no hem aconseguit fer vídeos que transmetin olors i que es puguin tastar, però per això us convidem a veure i viure la nostra experiencia Els Tres Silencis.

I per anar fent boca el primer anunci, perquè mireu, escolteu i imagineu:

18 de octubre de 2014

IMATGES QUE NO S'ESBORREN...

...i fan viatjar en la memoria passada, present i futura.
 
Us deixem un seguit d'imatges de la fàbrica Roca Umbert que no s'esborren perquè están en la memoria de moltes de les persones que hi han treballat, de moltes de les persones que hi estan convivint actualment i de moltes que viuran la fàbrica en el futur.
 
 

 
 
 
 

 



15 de octubre de 2014

L'EXPERIÈNCIA ES DIU ROSA MARIA...

...però tothom la coneix com la Rosita.

Té, i ho diu amb l’orgull de portar-los bé, 70 anys. Nascuda en una família de pagesos a Sta. Eulàlia de Ronçana, a sis quilòmetres de Granollers. És una dona enfortida per una vida, que, com ella mateixa diu, “vaig ser feliç però no sense grans sacrificis”. Té un germà, l’hereu, i una germana bessona, que “vam vestir igual fins al 18 anys”. Ara la Rosita viu a Palou, barri agrícola de Granollers, on s’hi va casar amb en Miquel, el noi de Can Ramon que juntament amb el seu pare feien de masovers de la finca i dels camps de Can Pep. És mare de dues filles, i que per sort “no es dediquen a la pagesia”. La Rosita és una dona de tracte afable i humil.
 
Vam començar l’entrevista parlant d’anys: tenia 14 anys quan van començar amb la seva germana a treballar a Roca-Umbert; va ser l’any 1948 i va estar-s’hi 12 anys a la fàbrica. Tot seguit vam parlar una mica de la seva vida a Sta. Eulàlia i els motius que la van portar a treballar. “A l’any 48 es passava gana” així que a l’acabar els estudis, la seva mare va buscar feina per a les dues germanes a Granollers després de provar-ho, sense èxit, a la població veïna de Sta. Eulàlia. “Podíem haver anat a servir o a jornal pels camps de Sta. Eulàlia, però la mare va pensar que era millor fer ofici”. Es llevava a les 6 del matí per agafar el cotxe de línia d’en Joanet. “El bitllet d’anada i tornada valia 2,5 pessetes, però només ens cobrava l’anada i el mateix bitllet servia per tornar”. La Rosita ens explica, entre empipada i resignada que les senyores de “Filles de Maria” els hi van retirar el distintiu (una cinta amb la imatge de la Verge) perquè van anar a treballar, quan la majoria de les nenes d’aquesta entitat, un cop acabats els estudis elementals, anaven a les monges a seguir estudiant i a aprendre a cosir. “La mare es va enfadar molt i els ho va fer saber. Després ens van voler altre vegada i la mare va dir que ara no!”

Pel que fa a la seva feina a Roca Umbert, “vaig estar molt de sort, vaig anar directament als telers, sense passar per les bitlles i els rodets”. Primer, com cal,calia aprendre a teixir, a fer nusos, a posar la llançadora, ... . Teixir era ofici i es cobrava més. Ella s’encarregava de dos telers “Un era de roba blava per fer “monos” de mecànic.... sempre tenia un polsim blau per tot el cos!. L’altra era de roba estampada”. A la pregunta de si havia canviat alguna vegada de feina,em contesta profundament “dotze anys fent el mateix”. La seva missió era controlar que la llançadora no s’encallés o canviar la bitlla quan s’acabava el fil. “Jo era de les que vigilava més, tot i que de vegades, quan no em veien, feia ganxet”. La promoció dins la fàbrica era impensable.

Els horaris de feina eren de 8 a 1 i de les 2 a 7 de dilluns a divendres i si havia feina els dissabtes al matí també. La roba te la portaves tu. Hi havia una assegurança que cobria els accidents i anaven a curar-se a Barcelona. Mentre estaven de baixa cobraven una part. “L’avi Janer (un encarregat) ens va dir que li diguéssim a la mare que ens tallés les trenes perquè es podien enganxar al teler i era perillós”.

La primera setmanada va ser de 16 pessetes. Cada teler duia un rellotge que mesurava la tela que hi passava: quanta més tela, més setmanada. Els divendres era dia de neteja i els telers havien de quedar nets i polits, “la Ramona de Ca n’Aiguader deixava uns telers que li brillaven,... nosaltres anaven ràpid perquè no se’ns escapés el cotxe” De les seves relacions humanes a Roca Umbert en guarda un bon record. Amb les noies de la planta, una vintena, hi tenia bones relacions; tot i no fer colla (eren de procedències molt diferents) sempre s’hi va entendre molt bé, “érem una família i havíem de conviure bé L’única cosa que feien plegades era anar a cosir de franc a un taller que el mateix senyor Roca Umbert va muntar. Era a sobre de la “cuna”, el local dels nadons de les treballadores de la fàbrica. “El senyor Umbert ens pagava un duro al mes per cosir”

Pel que fa a les relacions amb el contramestres “primer vaig tenir l’avi Janer que quan anava buscar-lo perquè em sortia un escarabat (un nus a la roba) em deia –va vinga, vinga, vigileu eh! vinga, ...-” . Explica també que quan havien de passar el amos, sonava “un pito” perquè tothom estigués al seu lloc. L’única vegada que va parlar amb el senyor Casals (un dels propietaris) va ser “el dia que vaig anunciar-li que plegava perquè em casava. Em va desitjar bona sort”.

La Rosita explica també que tenia bones relacions amb la gent gran. Portaven més anys i eren més expertes. Va rebre bons consells. Preguntada per si havia participat o vist aldarulls d’obrers o obreres, moviments sindicals clandestins o activitats de catalanisme radical, em respon que no, que ella ho recorda tot molt tranquil. Insisteixo tot reformulant la qüestió, la resposta és la mateixa. Em diu, això sí, que hi havien alguns “xivatos” però que tothom ja sabia qui eren.

Li parlo de la condició femenina en el món laboral d’avui i d’aquest fenomen que està tan de moda que és el “moving”. Demano a la Rosita que em parli del repartiment de feines homes /dones i de les seves relacions. Després d’uns segons de silenci, em diu “jo vaig sempre anar a la meva”. Entenent que la resposta ha de continuar, jo no intervinc per tal que la Rosita continuï. “Hi havia contramestres que es passaven amb alguna dona però a mi no m’havien tocat mai,... saps que et vull dir?... Ja no provoques!”. Les dones s’ocupaven de filar, dels telers, ... els homes dels tints, dels tallers de manteniment (serralleria,mecànica, etc.) i tots els encarregats eren homes. No recorda sentir-se mal pagada.

Del funcionament general de la fàbrica recorda els camions de cotó provenint del moll de Barcelona. “A Roca Umbert s’ordia, es filava, bitlles i rodets, es teixia, es premsava, es tenyia, ... la roba de Roca Umbert era molt reconeguda” Es portava a botigues de Granollers i comarca i arribava fins i tot a Barcelona. Recorda que després es van posar telers automàtics “però jo ja no ho vaig aconseguir”.

La tertúlia va continuar de manera molt distesa tot reflexionant de com han canviat les coses en pocs anys. Ens vam acomiadar tot quedant que si tenia algun dubte la trucaria i que li faria arribar una còpia de l’entrevista.



Entrevista extreta d'un treball de doctorat
 sobre el sector tèxtil al Granollers dels anys 50.
 S'han canviat alguns noms per mantenir la privacitat d'algunes persones.

8 de octubre de 2014

LA MEMÒRIA


En aquest projecte volem parlar de la memòria, la memòria que es troba present a l’antiga fàbrica del tèxtil Roca Umbert. Volem re-descobrir els sons d’aquesta memòria, les seves olors, les seves històries, tocar les cares dels que hi van viure i treballar cada dia; assaborir els oficis que els pares, les mares, els germans, esposes i amics teixien per construir-se un present i un possible futur.

L’antiga fàbrica Roca Umbert preserva i segueix teixint aquestes històries. Guarda als seus racons els secrets que no podem veure, i que no podem viure sinó ens hi endinsem.

La fàbrica, avui un centre per a la cultura, regalima històries de cada paret. Cada racó rememora els milers de persones que van passar per les seves naus i que les ompliren amb el seu treball, les seves jornades, les seves vides; en aquesta fàbrica, als seus sostres, a les seves finestres,  hi ha impregnades històries que narren l’ahir;  històries que podem escoltar avui i que, amb emoció i poesia, evocarem demà.

Sabem, perquè ho expliquen tímidament els nostres pares, o perquè  un veí, alguna tarda ens va confessar, emocionat, que dins aquesta fàbrica es realitzaren somnis, s’acompliren fites, s’enamoraren els pares d’algú, treballaren  las tietes; es va casar una germana, van despatxar  un amic; va venir a traballar dos anys després... un altre amic...

A Roca Umbert es feia, i s’hi fa encara,  la ciutat; s’hi van fer, i encara se'n fan, somnis... i és clar... a Roca Umbert,  també s’hi feien fils, s’hi teixia, s’hi cosia, s’hi treballava en jornades dures, de dia i de nit.

Aquesta fàbrica va veure passar una guerra, la revolució industrial, una dictadura, les monges, moltes immigracions, la democràcia, el canvi de segle, els trens que anaven i venien, l’abundància i la pobresa. Al seu interior hi van guanyar i perdre alguns drets les seves treballadores i treballadors; però segurament en algun racó, amb el so de les màquines de fons, algú hi va cantar una cançó, algú va aprendre a ballar, o potser en un descans, algú hi va compartir un pa i un vi i, encara que no ens ho diguin, en algun comiat, després d’una llarga jornada de feina; algú va robar un bes.

Tots els oficis, les teixidores, els capatassos, els tècnics, els electricistes, les brodadores, les professores, tots, durant moltes dècades van unir, van teixir, brodar, cosir, les històries que avui, amb aquest projecte teatral, volem recordar, per intentar-les viure,  viure-les per no oblidar-les.

Atrapades en cada finestra i en cada porta hi ha les veus de la fàbrica que ens recorden bona part de la història d’aquesta ciutat. Potser serà una tarda, entrarem a l’antiga fàbrica, i escoltarem un so de les seves màquines, un rumor dels seus treballadors, una cançó, una veu que ens recordi que Roca Umbert va ser i és part de la nostra memòria d’avui, de les experiències d’ahir.
  
Nelson Jara i Eva Pérez. Direcció artística.

7 de octubre de 2014

EL CARRER QUE CONVIDA A RECORDAR

Un dia vaig començar a caminar, a fer una tranquil·la passejada per la meva ciutat, pels meus llocs. Vaig començar pel carrer major,... vaig girar la cantonada,... vaig continuar gairebé sense rumb,... els carrers passaven i passaven i el Sol m’acompanyava, fins arribar al parc. Vaig fer unes passes més, vaig girar de nou i després no tenia cap certesa d’on em trobava. Dues passes més i em vaig adonar que estava perdut... perdut en un petit carrer, estret, de cases petites. En aquest carrer no hi havia res de meu. Vaig fer una ullada general i després vaig començar a distingir els seus detalls; les seves portes,...una finestra de fusta de color blau clar, como la de la meva antiga casa, la seva teulada,... vaig veure una reixa que era la reixa per on corria com un boig el gos de la meva germana,... els seus balcons,...els seus terres. No hi havia res de meu, però vaig començar a sentir-la meva.


Aquest carrer era el petit carrer de cadascú de nosaltres, el petit carrer pel que algun dia hem passat. Tenia tot allò que podria tenir el carrer dels nostres records. El carrer que ens fa sentir alguna cosa especial; el carrer que ens convida a recordar, el que sentim que ens acull. Veiem les portes que ens agraden, les finestres que ens expliquen, els jardins que ens atrauen; els balcons als que ens desitgem abocar. Camines pel carrer i els records vénen i se’n van como si fossin vestits que ens posem i ens traiem amb les ganes de trobar el que més ens agrada...

NELSON JARA. DIRECCIÓ ARTÍTICA.