...però tothom la coneix com la Rosita.
Té, i ho diu amb l’orgull de portar-los bé, 70 anys. Nascuda en una família de pagesos a Sta. Eulàlia de Ronçana, a sis quilòmetres de Granollers. És una dona enfortida per una vida, que, com ella mateixa diu, “vaig ser feliç però no sense grans sacrificis”. Té un germà, l’hereu, i una germana bessona, que “vam vestir igual fins al 18 anys”. Ara la Rosita viu a Palou, barri agrícola de Granollers, on s’hi va casar amb en Miquel, el noi de Can Ramon que juntament amb el seu pare feien de masovers de la finca i dels camps de Can Pep. És mare de dues filles, i que per sort “no es dediquen a la pagesia”. La Rosita és una dona de tracte afable i humil.
Té, i ho diu amb l’orgull de portar-los bé, 70 anys. Nascuda en una família de pagesos a Sta. Eulàlia de Ronçana, a sis quilòmetres de Granollers. És una dona enfortida per una vida, que, com ella mateixa diu, “vaig ser feliç però no sense grans sacrificis”. Té un germà, l’hereu, i una germana bessona, que “vam vestir igual fins al 18 anys”. Ara la Rosita viu a Palou, barri agrícola de Granollers, on s’hi va casar amb en Miquel, el noi de Can Ramon que juntament amb el seu pare feien de masovers de la finca i dels camps de Can Pep. És mare de dues filles, i que per sort “no es dediquen a la pagesia”. La Rosita és una dona de tracte afable i humil.
Vam
començar l’entrevista parlant d’anys: tenia 14 anys quan van
començar amb la seva germana a treballar a Roca-Umbert; va ser l’any
1948 i va estar-s’hi 12 anys a la fàbrica. Tot seguit vam parlar
una mica de la seva vida a Sta. Eulàlia i els motius que la van
portar a treballar. “A
l’any 48 es passava gana” així que a l’acabar els
estudis, la seva mare va buscar feina per a les dues germanes a
Granollers després de provar-ho, sense èxit, a la població veïna
de Sta. Eulàlia. “Podíem
haver anat a servir o a jornal pels camps de Sta. Eulàlia,
però la mare va pensar que era millor fer ofici”. Es
llevava a les 6 del matí per agafar el cotxe de línia d’en
Joanet. “El bitllet d’anada
i tornada valia 2,5 pessetes, però només ens cobrava l’anada i el
mateix bitllet servia per tornar”. La Rosita ens
explica, entre empipada i resignada que les senyores de “Filles de
Maria” els hi van retirar el distintiu (una cinta amb la imatge de
la Verge) perquè van anar a treballar, quan la majoria de les nenes
d’aquesta entitat, un cop acabats els estudis elementals, anaven a
les monges a seguir estudiant i a aprendre a cosir. “La
mare es va enfadar molt i els ho va fer saber. Després ens van voler
altre vegada i la mare va dir que ara no!”
Pel
que fa a la seva feina a Roca Umbert, “vaig
estar molt de sort, vaig anar directament als telers, sense passar
per les bitlles i els rodets”.
Primer, com cal,calia aprendre a teixir, a fer nusos, a posar la
llançadora, ... . Teixir era ofici i es cobrava més. Ella
s’encarregava de dos telers “Un
era de roba blava per fer “monos” de mecànic.... sempre tenia un
polsim blau per tot el cos!. L’altra era de roba estampada”. A
la pregunta de si havia canviat alguna vegada de feina,em contesta
profundament “dotze
anys fent el mateix”. La seva missió
era controlar que la llançadora no s’encallés o canviar la bitlla
quan s’acabava el fil. “Jo
era de les que vigilava més, tot i que de vegades, quan no em veien,
feia ganxet”. La promoció dins la
fàbrica era impensable.
Els
horaris de feina eren de 8 a 1 i de les 2 a 7 de dilluns a divendres
i si havia feina els dissabtes al matí també. La roba te la
portaves tu. Hi havia una assegurança que cobria els accidents i
anaven a curar-se a Barcelona. Mentre estaven de baixa cobraven una
part. “L’avi Janer (un
encarregat) ens va dir que li diguéssim a la mare que ens tallés
les trenes perquè es podien enganxar al teler i era perillós”.
La
primera setmanada va ser de 16 pessetes. Cada teler duia un rellotge
que mesurava la tela que hi passava: quanta més tela, més
setmanada. Els divendres era dia de neteja i els telers havien de
quedar nets i polits, “la Ramona de Ca n’Aiguader deixava uns
telers que li brillaven,... nosaltres anaven ràpid perquè no se’ns
escapés el cotxe” De les seves relacions humanes a Roca Umbert en
guarda un bon record. Amb les noies de la planta, una vintena, hi
tenia bones relacions; tot i no fer colla (eren de procedències molt
diferents) sempre s’hi va entendre molt bé, “érem
una família i havíem de conviure bé L’única cosa que
feien plegades era anar a cosir de franc a un taller que el mateix
senyor Roca Umbert va muntar. Era a sobre de la “cuna”, el local
dels nadons de les treballadores de la fàbrica. “El
senyor Umbert ens pagava un duro al mes per cosir”
Pel
que fa a les relacions amb el contramestres “primer
vaig tenir l’avi Janer que quan anava buscar-lo perquè em sortia
un escarabat (un nus a la roba) em deia –va vinga,
vinga,
vigileu eh! vinga, ...-” . Explica
també que quan havien de passar el amos, sonava “un pito” perquè
tothom estigués al seu lloc. L’única vegada que va parlar amb el
senyor Casals (un dels propietaris) va ser “el
dia que vaig anunciar-li que plegava perquè em casava. Em va
desitjar bona sort”.
La
Rosita explica també que tenia bones relacions amb la gent gran.
Portaven més anys i eren més expertes. Va rebre bons consells.
Preguntada per si havia participat o vist aldarulls d’obrers o
obreres, moviments sindicals clandestins o activitats de catalanisme
radical, em respon que no, que ella ho recorda tot molt tranquil.
Insisteixo tot reformulant la qüestió, la resposta és la mateixa.
Em diu, això sí, que hi havien alguns “xivatos” però que
tothom ja sabia qui eren.
Li
parlo de la condició femenina en el món laboral d’avui i d’aquest
fenomen que està tan de moda que és el “moving”. Demano a la
Rosita que em parli del repartiment de feines homes /dones i de les
seves relacions. Després d’uns segons de silenci, em diu “jo
vaig sempre anar a la meva”. Entenent que la resposta ha
de continuar, jo no intervinc per tal que la Rosita continuï. “Hi
havia contramestres que es passaven amb alguna dona però a mi no
m’havien tocat mai,... saps que et vull dir?... Ja no provoques!”.
Les dones s’ocupaven de filar, dels telers, ... els homes dels
tints, dels tallers de manteniment (serralleria,mecànica, etc.) i
tots els encarregats eren homes. No recorda sentir-se mal pagada.
Del
funcionament general de la fàbrica recorda els camions de cotó
provenint del moll de Barcelona. “A
Roca Umbert s’ordia, es filava, bitlles i rodets, es teixia, es
premsava, es tenyia, ... la roba de Roca Umbert era molt reconeguda”
Es portava a botigues de Granollers i comarca i arribava
fins i tot a Barcelona. Recorda que després es van posar telers
automàtics “però jo ja no
ho vaig aconseguir”.
La
tertúlia va continuar de manera molt distesa tot reflexionant de com
han canviat les coses en pocs anys. Ens vam acomiadar tot quedant que
si tenia algun dubte la trucaria i que li faria arribar una còpia de
l’entrevista.
Entrevista extreta d'un treball de doctorat
sobre el sector tèxtil al Granollers dels anys 50.
S'han canviat alguns noms per mantenir la privacitat d'algunes persones.
